MARQUETING DE CONTINGUTS

Empreses Andorra | Ofertes Andorra | Esdeveniments Andorra | Anuncis Andorra | Empreses

«No compartir imatges és el més segur però va en contra de la nostra naturalesa»

6 minutos de lectura
Decàleg per a prevenir els ciberatacs. L'Agència Nacional de Ciberseguretat ha elaborat una dossier per conscienciar a la població sobre els programes maliciosos i els consells per no caure en el parany dels ciberdelinqüents. L’Agència Nacional de Ciberseguretat ha elaborat un dossier per conscienciar la ciutadania sobre els programes maliciosos anomenats “malware”. Els ciberdelinqüents aprofiten aquests atacs per treure diners o informació personal dels afectats i en aquest decàleg es vol donar les eines per tal de no caure en la trampa. El “malware” és el terme genèric que s’utilitza per a qualsevol mena de programari maliciós que ha estat dissenyat per causar danys o aprofitar les vulnerabilitats de la xarxa. Des de l’ANC-AD s’exposa que les dades que els ciberdelinqüents volen extreure fan referència a la informació financera dels afectats, contrasenyes o missatges personals, entre altres. En l’actualitat, existeix un ampli ventall de programari maliciós i cada dia n’apareixen de diferents. Entre aquests, hi ha els virus a través de missatges de correu electrònic i quan s’obren s’infecta el dispositiu. Un altre dels més coneguts és el ransomware. Segons l’Agència Nacional de Ciberseguretat aquest és un dels més rendibles i més populars entre els ciberdelinqüents. Un cop instal·lat xifra els arxius i a continuació s’exigeix el rescat, el qual, diu, no s’ha de pagar mai. Altres malware són els cucs, troians o adware. COM ENS PODEM PROTEGIR? Una de les accions per protegir els nostres dispositius dels atacs d’aquests programes maliciosos és tenir actualitzat en tot moment el sistema operatiu i les aplicacions. Mai s’ha de clicar en finestres emergents i cal limitar el nombre d’aplicacions instal·lades. Tampoc s’ha de prestar el nostre telèfon mòbil i només s’ha de comprar o descarregar programari de confiança.

Fins que es va cansar i ho va deixar tot per tornar a les aules i fer un màster amb una beca Fulbright a Nova York sobre ciberseguretat. Després d’això el següent pas ha estat endinsar-se en el món de la recerca. Ara la fundació La Caixa li ha concedit una de les beques de doctorat INPhINIT de 122.592 euros per tres anys d’investigació al centre LASIGE de recerca en informàtica i enginyeria de la Universidade de Lisboa. És un dels 65 afortunats dels més de 1.400 sol·licitants de la beca. En què consisteix la recerca per la qual ha estat becat? La recerca que estic fent és sobre la ciberseguretat però enfocada en la qüestió de la privacitat a l’hora de compartir imatges per a les aplicacions de missatgeria i de cites, tipus Whatsapp, Tinder, Grindr i totes aquestes aplicacions. El que vull investigar són mètodes per compartir imatges de forma més segura i que garanteixin més privacitat. Actualment, hi ha molts mètodes disponibles que requereixen autenticació. Jo vull investigar mètodes que no la demanin perquè normalment quan tu parles amb algú a través d’aplicacions de cites no coneixes l’altra persona, per tant, és un cas diferent. I és en això on vull investigar. Estic mirant qüestions de criptografia, de blockchain, de protocols, etc. Vull focalitzar la meva recerca en aquesta casuística determinada. «En la compartició d’imatges en les aplicacions de cites conflueixen dos interessos; per una part la voluntat de conèixer gent i per altra la necessitat de mantenir la privacitat. Són dos interessos que xoquen i aquí és on sorgeixen les dificultats» Aquest és un tema molt de moda. Sí, és un tema que cada cop té més rellevància en l’àmbit social perquè hi ha sensibilitat sobre la privacitat i com s’utilitzen les nostres dades. A més en el cas que he explicat de la compartició d’imatges en les aplicacions de cites conflueixen dos interessos; per una part l’interès o la voluntat de conèixer gent i per altra l’interès a mantenir la privacitat. Són dos interessos que xoquen una mica i, per tant, aquí és on sorgeixen les dificultats. Evidentment, la manera més eficaç de preservar la privacitat és no compartir cap imatge mai, però clar això no va en consonància amb la nostra naturalesa de voler conèixer gent, de voler fer contactes, voler explorar. Aquí està la raó de ser interna d’aquest repte que m’he marcat. I quant de temps et portarà aquesta feina? Mínim 3 anys que és el mínim que duren a Portugal els doctorats, entre 3 i 4 anys. Però la beca és només per tres anys. Donen una quantia anual que et permet viure. Al final és una feina. Després també tens unes quantitats extres per materials o si necessites ordinadors o fer un estudi amb gent i els hi has de pagar un tant per participar-hi. Però són només tres anys i si s’allarga m’hauré de buscar la vida. Costejar-ho jo mateix o potser la Universitat em pot contractar. Però això ja es veurà d’aquí a tres anys. Jo ara tinc un lloc de treball i estic centrat en això. Cada dia em faig un pla de les feines que vull fer, les coses que vull llegir, els textos que he de preparar. Ara justament estic acabant formalment el meu projecte de recerca. He hagut de definir millor les línies d’investigació. Al final una recerca també és la teva visió del món, depenent de la visió del món que tinguis, ho enfocaràs d’una manera o d’una altra. Però l’objectiu és tenir una aplicació pràctica. Sí, això és el que desitjo i tinc la motivació de fer quelcom que en el futur les persones puguin utilitzar per fer servir aquestes aplicacions de forma més segura. Joel Samper Marbà Perquè vas triar la Universitat de Lisboa?, és un lloc interessant per treballar qüestions de ciberseguretat? Jo vaig estar buscant diferents projectes i el cas de la beca de La caixa vaig trobar un grup de persones que feien recerca en temes de Cloud, en temes de privacitat, compartició d’imatges, etc. Vaig triar el lloc sobretot pel tema que jo volia treballar. Però a més a més, el centre on estic hi ha més de 200 col·laboradors i investigadors; és un nucli molt important. Quan acabis, vols tornar a Andorra? No vull trencar els lligams, de fet estic seguint la campanya electoral, segueixo les coses que estan passant, tinc amistats a Andorra, família. Què faré quan acabi?, doncs no en tinc ni idea. Però mantinc la il·lusió de tornar a Andorra i m’està agradant la idea de dedicar-me a la docència. Abans era una cosa que em feia molta por això de parlar en públic i ara mateix ho veig factible. La meva visió també ha canviat i ara vull explorar més el tema acadèmic. «He fet un camí que no és el convencional. Crec que m’estic adonant que la meva vida no és gaire convencional» Ara que parles del món acadèmic, la teva trajectòria no és gaire convencional. De fet, vas decidir tornar a les aules quan gairebé tenies 40 anys amb una beca Fulbright a Nova York. He fet un camí que no és el convencional. Crec que m’estic adonant que la meva vida no és gaire convencional. Però sí, vaig estar treballant 14 anys a la mateixa empresa, una empresa familiar, hi tenia molts vincles, i em va costar deixar-ho. Però sí, va arribar un moment que jo volia fer un canvi. Per això vaig decidir apostar per la beca Fulbright i val a dir que també va ser un procés llarg, perquè el primer any que la vaig demanar no me la van concedir, vaig haver d’esperar a un segon any per tornar-la a demanar, esperar els terminis i després no sabia si podria viatjar o no a Nova York. Va ser un procés bastant llarg perquè va coincidir amb la pandèmia. La veritat és que va ser una experiència que m’ha canviat completament la vida. Vaig marxar amb una versió de mi mateix i vaig tornar amb una de totalment diferent. I què és el que et va fer canviar? Tot això t’obliga molt a obrir els ulls, a desenvolupar-te, a fer-te espavilar una mica i a ser autònom. Jo vaig anar a Nova York sense conèixer a ningú i passar d’Andorra a Nova York és un contrast bastant important. Per sort, amb el grup de Fulbright era gent que venia de tot el món i entre nosaltres fèiem activitats. Vaig fer molta més relació amb els altres becaris que potser amb la gent local que em va costar una mica més, però clar vaig arribar a Nova York en mig de la pandèmia, amb la qual cosa això no ajuda gaire. Déu-n’hi-do. Però bé, més que l’entorn en si mateix, per mi la gran experiència ve per mi mateix. D’autodescobriment, de saber quins són els meus límits, de saber que vull fer a la vida. Més que l’entorn, que també hi va ajudar, va ser un procés personal de descobrir-se i reinventar-se.