Una hora menys als rellotges dels campanars
El canvi d’hora va lligat, inevitablement, a l’eterna polèmica sobre si realment val la pena. L’any 1974 Europa va començar a harmonitzar els canvis horaris a tots els països com a mesura d’estalvi energètic per fer front a la primera crisi del petroli, per l’encariment d’aquest producte. La darrera regulació data de l’any 2000, amb la directiva europea 2000/84, en què s’unifiquen els dies dels canvis d’hora a tots els països de la Unió Europea i s’estableix que siguin el darrer diumenge de març i i el darrer diumenge d’octubre. L’any 1939, Andorra va seguir la decisió de França i Espanya d’avançar una hora l’horari d’estiu. El canvi no va ser seguir per gran part de la població ja que famílies tradicionals i agricultors i ramaders van continuar amb l’hora vella, de manera que un any més tard (18 de març 1940) el Consell General ha de tornar a publicar el mateix edicte. No obstant, la gent que treballava al camp mantenia el mateix horari. Això provocava confusions quan havien d’anar a fires a Catalunya o a França, o senzillament, a veure familiars o comprar. Un grup parroquial va preguntar si l’hora per tancar les candidatures era la real o la solar El cas més curiós, com recorda l’enginyer Ferran Goya, és que els rellotges dels campanars de les esglésies van continuar marcant l’hora antiga. Les anecdòtes eren constants però potser la més sonada va ser la consulta d’un grup parroquial que havia de participar en unes eleccions del desembre de 1971, sobre a quina hora es considerava tancada la presentació de les candidatures, si s’havia d’entendre l’hora solar o l’oficial. La resposta va ser la segona. A partir del març del 1975, també a Andorra, es va adoptar el canvi estacional amb l’hora d’estiu GTM+1 i l’hora d’hivern GTM+2. Això passava mentre Andorra vivia un debat intens sobre la necessitat del canvi però també sobre el nou Santuari de Meritxell i la proposta per foradar el túnel del Rat, a Ordino i enllaçar amb França. A la festa major d’Escaldes-Engordany actuava el ventríloc espanyol, José Luis Moreno i a la d’Andorra la Vella, Rocío Jurado. Curiosament tothom va arribar a l’hora per a les dues actuacions. També el país s’estava posant a l’hora tot i que encara una mica en format campanar. Va ser el 1975 quan els veguers van promulgar un decret per regular els temes d’immigració i de residència, així com un nou codi de nacionalitat. El nou text, tot i revestir algunes mancances i crear una categòria inèdita d’habitants, els «nats a Andorra», és a dir els nascuts al Principat després de l’1 de gener d’aquell any, va permetre als fills de les cabaleres casades amb forasters -les andorranes que no eren pubilles- d’accedir a la nacionalitat andorrana. El rellotge institucional s’avançaria una mica però no encara per arribar a l’europeu.
