«Pensava que hi hauria una mica més d’humanitat»

Quan pot, a primera hora del matí, va a fer un cafè a un bar del poble, a Sant Julià de Lòria. Ja hi anava abans del maig del 2017. Al mateix lloc, i a la mateixa taula, una mica allunyada de les mirades i on es pot parlar amb una discreció que només pot alterar el trànsit dels clients que hi passen pel costat per anar al lavabo. És un home afable i extrovertit, rialler. Fins que es remou el passat, que és també present i futur. Perquè la seva lluita amb la Justícia continua amb dos fronts oberts a Espanya i a Andorra. Entre l’error judicial o l’acarnissament a Espanya i la lentitud a Andorra. Ha rebut una indemnització de 70.000 euros quan demanava 4,6 milions d’euros per danys i perjudicis. Són 645 dies en presó provisional. Decepcionat? Decepcionat i amb un sentiment agredolç. És molt injust. Estic trist i decebut. Pensava que hi hauria una mica més d’humanitat. Vam reclamar el màxim possible per tot allò que vam patir i això té un preu. Presentem una reclamació al Tribunal Suprem i després anirem on calgui, al Constitucional i a Europa, però aquests 70.000 euros ja estan gastats en el procés, en peritatge, en advocats i en desplaçaments de familiars a la presó per venir a veure’m. Consideren que el temps passat a la presó són danys de caràcter moderat-lleu. És una sentència inhumana. Això no paga res. Ara, hem de seguir el camí que marca la llei. És molt bèstia. Vam quedar absolts en una sentència de 64 pàgines. Danys morals? No saben que és dormir a la presó en un llit ple de xinxes. És increïble. «Mantenir-nos tancats al Sandro Rosell i a mi, ha estat una conxorxa» S’ha arribat a sentir víctima d’una conxorxa? El passat mes de febrer, un jutjat de Madrid va acceptar a tràmit una querella de l’expresident de l’FC Barcelona contra les anomenades clavegueres de l’estat espanyol. Mantenir-nos tancats al Sandro [Rosell] i a mi ha estat una conxorxa. M’han mantingut a la presó per ser ciutadà andorrà i representar un altíssim risc de poder fugir. Aquesta conxorxa, tindria relació amb l’Operació Catalunya? Vaig ser un dany colateral d’aquesta conxorxa. Buscaven més coses amb tot allò de l’Operació Catalunya. A mi em van posar en el mateix paquet que el Sandro i soc un dany colateral. «Encara tinc oberta una causa a Andorra. O la jutgen o l’arxiven, però no hi ha cap resposta» Continua oberta la seva causa a Andorra? Es va obrir una causa a Andorra. De fet, ja fa uns deu anys que està oberta. Tinc comptes, immobles i altres actius bloquejats. O em jutgen o ho arxiven. Continua tot igual. Són deu anys i aquí no passa res. No hi ha manera. No hi ha cap resposta. El mateix passa amb la causa de l’accident laboral del seu fill, el Genís que ha quedat paraplègic. Vull pensar que és un tema de bloqueig de la Justícia o potser de deixadesa. Ja fa sis anys que va patir l’accident. Està judicialitzat i continua en instrucció. Em diuen que aviat hi haurà una resolució però no arriba. No deu ser massa habitual aquesta demora de sis anys. No crec que passi en els altres països, com a Espanya, per exemple. Mentre estava a la presó, el seu fill va patir un accident i està en cadira de rodes. No el van deixar-lo anar a veure. Vaig demanar fins a dotze vegades el permís per poder anar a veure el meu fill. De fet havia d’anar de la presó de Madrid a Barcelona i hauria anat a l’hospital custodiat per la policia. No havia cap risc de fugida. Vaig poder parlar amb el meu fill per telèfon tot i que les trucades estaven molt limitades. Les comunicacions a les presons són molt complicades. Fins i tot si truques i no contesten et compta com una trucada feta. El meu fill va tenir l’accident un 28 d’abril i a mi em van detenir el 23 de maig. La magistrada que portava el cas [Carmen Lamela], em va denegar cada cop el permís sense cap escrúpol ni cap mirament humà ni personal. No entenc la maldat de les persones, la maldat d’aquesta jutgessa en concret, però és que, al darrere d’ella, hi havia tres jutges d’una sala que validaven tot el que ella deia. Com va saber que el seu fill es quedava en una cadira de rodes per una lesió medul·lar molt greu? M’ho va anunciar la meva advocada, l’Anna Soler en el locutori de la presó, que el meu fill es quedava en cadira de rodes. Va ser a través d’un vidre, allà al locutori. El meu fill em va poder venir a veure vuit mesos i mig després de la seva lesió. Va ser un moment molt emocionant. Li van donar el permís els metges i va venir amb tren i després amb taxi fins a la presó tot i les dificultats que tenia per a desplaçar-se. «La presó et desordena la vida» S’ha sentit abandonat per les autoritats andorranes? Sí. És trist. Em vaig sentir abandonat, tot el contrari que amb els diversos ciutadans andorrans que em van donar suport, fins i tot gent que no em coneixia. Quan ja portava alguns mesos a la presó em va venir a veure l’ambaixador d’Andorra a Madrid, i després l’aleshores ministre de Salut Carles Àlvarez Marfany que és amic i del mateix poble [Sant Julià de Lòria]. Després el ministre portaveu va dir que estaven contents amb la meva absolució quan abans m’havia criminalitzat. Em van trinxar. Com ha refet la seva vida? He necessitat ajut psiquiàtric perquè és molt difícil tornar fer una vida normal després de dos anys a la presó. Moltes estones necessito estar sol. Ha estat dur. Soc una persona extravertida però hi ha vegades que necessito estar sol i estar també uns dies sense veure els meus amics. Potser ara no tinc tantes ganes de parlar com tenia abans de tot això. Quan em van tancar a la presó, tenia cinc empreses com una gestoria i una agència de viatges. Ara estic fent una inversió en un petit hotel fora d’Andorra. La presó et desordena la vida d’una forma que és difícil tornar a ser una persona endreçada. Joan Besolí, a la plaça Major de Sant Julià de Lòria// BRU NOYA