Necessitem un Copríncep episcopal?

No és la primera vegada que escric sobre aquest tema i soc molt conscient que és un tema molt polèmic, tabú per a molts i intocable per a uns altres. És cert, que el nou govern tindrà un ministeri que es dediqui a aquesta transició, amb l’esperança, suposo, que almenys el tarannà o l’enfocament en algunes qüestions canviï. Però la meva reflexió sempre ha anat més enllà. La meva reflexió sempre ha estat sobre si realment necessitem un copríncep episcopal. Poc s’ha parlat de la greu crisi institucional que va provocar una publicació a les xarxes socials oficials del bisbat on es podia llegir que «la maternitat subrogada, altruista o pagada, transgredeix nombroses consideracions ètiques i jurídiques» i al final del missatge apareixia l’etiqueta #noesclavatge. No podem oblidar tampoc que el nou síndic, Carles Enseñat, com ja van publicar diversos mitjans de comunicació, en aquest moment és pare d’una nena, precisament per gestació subrogada als Estats Units. No creuen que la tensió en una reunió entre tots dos -el Copríncep i ell- podria ser important i afectar directament el transcurs d’aquesta? Sabent que tenim dues opcions i que seria un canvi històric rellevant, entenc que hi hagi certa por en el costat polític a aplicar aquesta decisió, però llavors, per què no deixen la decisió en mans de la ciutadania? Per què no sotmetem a referèndum el nostre model d’Estat? La publicació va ser eliminada hores més tard, però el mal ja estava fet, i el posicionament era meridianament clar. El Consell General no va obrir cap investigació sobre aquest tema, ni va sol·licitar formalment una disculpa. L’agost de 2022 altres mitjans de comunicació arran de la publicació del llibre «Pederastia en la Iglesia catòlica» van publicar que «el copríncep d’Andorra figura a la llista de 39 bisbes espanyols que van encobrir delictes de pederàstia» El bisbat va rectificar aquestes acusacions i va esgrimir que durant el temps que ressenyava un dels articles, Joan Enric Vives tenia un altre càrrec diferent i que, per tant, res tenia a veure amb els fets dels quals se l’acusaven. El Consell General no va obrir cap investigació sobre aquest tema, ni va sol·licitar formalment més explicacions. Segons sembla, vivim sempre arraconats al que ocorri en el Bisbat. Mentre l’altre copríncep Emmanuel Macron ha fet passos per la legalització de l’avortament, sembla que a aquest 50% del coprincipat no se l’escolta per part dels nostres polítics. Estem d’acord que hi ha una por palpable al fet que el Copríncep episcopal renunciï al seu dret i càrrec i, per tant, el Coprincipat s’hagi de dissoldre. Referent a aquest tema he parlat amb un jurista expert en assumptes monàrquics i dinàstics i la seva posició és ben clara sobre aquest tema. Andorra pot transitar cap a una república sense major preocupació que la de la reforma de la constitució i el desplegament normatiu que això suposa o bé pot dissoldre aquest coprincipat i «crear» un nou, on respecti el títol lliurat al copríncep francès i busqui a través de referèndum i amb l’adaptació normativa corresponent un altre copríncep català o espanyol que representi els seus interessos de l’altre costat de la frontera, si volen continuar mantenint el seu aspecte clau de neutralitat. Tanmateix, em pregunto, si un dia arribem a ser un estat associat a la Unió Europea, necessitem aquesta neutralitat? No podem caminar com una República com farà, per exemple, San Marino? Sabent que tenim dues opcions i que seria un canvi històric rellevant, entenc que hi hagi certa por en el costat polític a aplicar aquesta decisió, però llavors, per què no deixen la decisió en mans de la ciutadania? Per què no sotmetem a referèndum el nostre model d’Estat? Recordin que el Copríncep episcopal sempre ha fet seva una frase que ha repetit en infinitat d’ocasions: «jo seré Copríncep d’Andorra, fins que els andorrans vulguin». Llavors, la pregunta és clara: volen els andorrans que Joan Enric Vives continuï sent copríncep d’Andorra? Volen els andorrans mantenir el model d’Estat actual? Reflexionem i comencem a exigir els drets que la pròpia Constitució ens atorga.