La pròrroga dels lloguers recollida a la llei no és automàtica, l’arrendatari l’ha de demanar

El cas concret el protagonitzen una societat arrendadora i una dona arrendatària. El lloguer es va iniciar el 2014 i finalitzava el 2019. Es va pactar que el pis -amb una renda de 500 euros mensuals despeses al marge- es deixaria lliure l’abril del 2020 atès que l’arrendador s’oposava a una nova pròrroga tàcita d’un any que ja havia estat prèviament concedida. Però va esclatar pel mig la pandèmia i la situació va canviar. La possessió no va poder ser retornada per causa de la CoVid-19, demanant en conseqüència la propietat el seu retorn en data 6 d’octubre de 2020, essent doncs com a molt tard en aquest moment que la inquilina havia d’exterioritzar la seva voluntat d’acollir-se a la pròrroga prevista legalment, als efectes de què les dues parts poguessin exercir els seus drets. «Però no ho va fer i, per tant, no es pot entendre que s’hi acollís, ja que altrament es trencaria l’equilibri entre les parts, tot i tractar-se d’una facultat prevista legalment», manté la sentència del Superior. «L’arrendatària ha pretès una aplicació automàtica de la Llei, contrària al seu propi contingut.» I és contrària, i aquí rau la clau de volta de tot plegat, pel fet que la norma deixa clar que l’arrendatari pot exigir. Atribueix a l’inquilí una facultat, una potestat. Però aquesta cal que s’exerceixi de forma clara i contundent. «Calia, doncs, que si l’arrendatària es volia beneficiar de la facultat legal d’obtenir la pròrroga anyal a la que es refereixen les lleis esmentades, ho demanés a la part arrendadora qui, en principi li hagués hagut de concedir per obligació legal, sempre i quan l’arrendatària complís els requisits fixats també legalment» La pròrroga del termini pactat en els contractes d’arrendaments establerta en la llei de mesures urgents en matèria d’arrendaments d’habitatges i de millora del poder adquisitiu és una facultat que es deixa a l’arbitri de les parts. «Essent en cas de manca d’acord -com succeeix en el supòsit que ens ocupa-, que la part arrendatària pot exigir la pròrroga d’un any de la vigència del seu contracte, sempre que es compleixin les condicions legals esmentades i no concorrin cap de les excepcions previstes a les mateixes lleis, tenint en compte el seu caràcter urgent i extraordinari, i com són el termini i la durada i les específicament previstes al seus respectius apartats segons del mateix article.» La sala destaca les paraules ‘pot exigir’, «perquè les mateixes són bàsiques per la resolució del present afer. En primer lloc, d’elles es deriva que torna a ser una facultat de l’arrendatari i, segonament, que cal que el mateix ho demani». Els magistrats citen el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, de l’enciclopèdia catalana, per concloure que «calia, doncs, que si l’arrendatària es volia beneficiar de la facultat legal d’obtenir la pròrroga anyal a la que es refereixen les lleis esmentades, ho demanés a la part arrendadora qui, en principi li hagués hagut de concedir per obligació legal, sempre i quan l’arrendatària complís els requisits fixats també legalment». La sentència deixa clar que, certament, l’arrendatària del cas enjudiciat es trobava «al corrent de les seves obligacions i haver tingut cura de l’immoble arrendat de forma adequada». Però no va demanar poder gaudir de la pròrroga. «Noti’s que la petició ha d’existir ja que altrament la propietat no podria valorar la concurrència de les opcions previstes per la llei i, en el seu cas, invocar-les i acreditar-les.» La resolució ferma i definitiva remarca encara que la «petició que segons es deriva del contingut de les Lleis esmentades calia efectuar a la fi del termini principal o de qualsevol de les seves pròrrogues, als efectes de què el termini es prorrogués durant un any més.» En canvi, «la part recurrent no va efectuar aquesta petició» i conseqüentment se li desestima la petició perquè pogués fruir de les pròrrogues legalment establertes, amb la qual cosa haurà de deixar l’immoble que venia ocupant des del 2014.