El silenci com a resposta

El Congrés de diputats espanyol constituirà a partir del proper dimarts la comissió parlamentària que investigarà les maniobres de l’anomenada policia patriòtica espanyola contra el sobiranisme català. Esbrinaran les accions i els delictes que es van cometre, i en tractaran d’establir els actors policials i els responsables polítics. A Espanya s’ha generat molta expectació. Els partits que estan al govern i les formacions que li donen suport han mostrat un alt grau d’interès en que es destapi la veritat. El Partit Popular s’hi ha oposat per evitar un nou escàndol. Una peça essencial de la investigació serà la derivada andorrana, que va provocar la destrucció de Banca Privada d’Andorra (BPA). S’analitzarà qui -d’Espanya, d’EUA i d’Andorra- hi va participar. Comptarà amb la intervenció de figures rellevants de la policia i de la política de l’estat vei. Es diu que també hi prendran part persones d’Andorra; crec que el meu germà Higini i Joan Pau Miquel han rebut la petició de comparèixer-hi. «Si no se’n parla, no ha passat. Aquesta ha estat, des del principi, l’estratègia de l’Estat en la guerra desigual per culpabilitzar l’entorn del banc, de BPA, i erigir-se en els bons andorrans de la realitat deformada que han fabricat entre bons i mals andorrans» Arran de l’acceptació de la querella interposada per Sandro Rosell, els mitjans catalans han tractat la qüestió catalana amb una intensitat i una amplitud no vista fins ara. ‘La Vanguardia’ hi va dedicar una llarguíssima investigació titulada ‘A fondo. Las cloacas del estado’ -que va durar setmanes- en la què les amenaces a BPA i la seva posterior destrucció n’eren notícia constantment. La premsa de la capital no s’hi va afegir. No eren partidaris de que s’exhibís el que va fer l’estat per acabar amb la qüestió catalana. Exactament la mateixa actitud va adoptar Andorra. El silenci dels nostres polítics i dels seus mitjans propis i afins va ser clamorós. Silenci per a no abordar situacions incòmodes i perilloses. Si no se’n parla, no ha passat. Aquesta ha estat, des del principi, l’estratègia de l’Estat en la guerra desigual per culpabilitzar l’entorn del banc, de BPA, i erigir-se en els bons andorrans de la realitat deformada que han fabricat entre bons i mals andorrans. Molt abans que ho fes Sandro Rosell, l’Institut de Drets Humans d’Andorra (IDHA) va presentar una querella contra els més alts responsables polítics espanyols per fets similars. Va ser acceptada a tràmit per la batllia i està en fase d’instrucció. La resposta de l’Estat va venir en forma d’imputació, per una altra qüestió, de la presidenta de l’IDHA. La severitat amb que la fiscalia i la Justícia tracta aquesta persona contrasta amb la indulgència que reben afers com el de la màfia holandesa de la droga i les seves presumptes operacions immobiliàries amb el llavors fiscal adjunt Carles Fiñana, que es beneficia, a més, del silenci en els mitjans del país. Són silencis molt explícits que evidencien la necessitat d’amagar la veritat. L’actuació de les clavegueres de l’Estat -espanyol en aquest cas- és perfectament coneguda, ha estat denunciada i aviat serà investigada en el parlament d’Espanya. Ocultar-ho intencionadament o no tenir-ho en consideració és encobrir-ho, i va en contra de la transparència, de la responsabilitat i de la llei.