Coses del TDAH?

Aquest matí se l’ha jutjat per violació de domicili i per amenaces. D’una manera o altra, l’acusat ho atribueix tot plegat a la seva impulsivitat, al no control. Al trastorn de l’hiperactivitat (TDAH) que pateix i que a mida que s’ha anat fent gran ha empitjorat el seu comportament si no està degudament medicat. I, pel que sembla, no seria constant en respectar el tractament tot i que sí que acudeix a la unitat de conductes addictives (UCA) i els controls que se li van fent donen negatiu a tòxics. Els fets que s’han jutjat aquest matí van esdevenir-se pels volts de les 9 del vespre del 30 de juny del 2021. L’acabaven d’alliberar amb una pena que evitava l’ingrés penitenciari a canvi de no entrar en contacte amb qui era llavors la seva parella, una noia de tot just 18 anys. Tots dos vivien a casa de la mare d’ella, que el va acollir «com si fos un fill més», ha admès la dona, que, com la filla, no han pogut evitar els plors en més d’una ocasió durant la seva declaració. Rabiós perquè no li permetien tornar a casa i estar amb la seva parella, lluny de respectar la decisió judicial, va tornar a embolicar la trocar. Aquella nit del 30 de juny, suposadament, el jove tenia dues obsessions: demanar perdó a la seva parella amb l’objectiu de recobrar la relació que judicialment no es podia donar i abocar tota la seva ràbia contra la mare de la noia, a qui acusava de tots els mals En efecte, aquella pena condicional era producte d’una altra batussa que havia protagonitzat amb la parella de bon matí, i que li va valdre una primera detenció. Una dotzena d’hores després, la policia va haver de tornar al domicili i el va haver de tornar a arrestar. I són aquests darrers fets els que s’han jutjat avui i pels quals la fiscalia demana dos anys de presó, ferm un dels quals. La defensa del processat reclama que només s’imposi ferma la reclusió de poc més de quatre mesos que ja va fer i la resta que resti condicionat a continuar tractant-se. Per les addicions i pel TDAH. Aquella nit del 30 de juny, suposadament, el jove tenia dues obsessions: demanar perdó a la seva parella amb l’objectiu de recobrar la relació que judicialment no es podia donar i abocar tota la seva ràbia contra la mare de la noia, a qui acusava de tots els mals. Va ser aquesta dona qui, quan van trucar a la porta de casa, va obrir. Però quan va veure qui picava va mirar d’impedir-ho. Suposadament per la força -d’aquí l’acusació de violació de domicili que el jove nega-, l’acusat va acabar accedint al pis i allí els crits i el soroll van ser més que notables. Va amenaçar la mare de la noia sense contemplacions. El noi ha admès que li va dir que la volia matar, «però mai no ho hauria fet. Va ser un moment d’exaltació». La mare i la filla han donat algun detall més de l’amenaça i han explicat que el jove estava fora de sí. Que la seva cara era de terror. «Crec que aquell dia no s’havia medicat», ha dit la noia, que ha admès que sabia que tenia algun problema psicològic i que l’estiu del 2020 va patir un accident molt greu i del qual encara avui té seqüeles que el limiten, el capfiquen i el transformen, com també ha admès el seu pare. En fi, que tant el pare com l’acusat han vingut a dir que el problema és el TDAH. I que sota tractament farmacològic pot anar fent amb una vida normal. «Jo faig el meu camí i que elles facin el seu», ha admès el processat, una circumstància a la qual també hi han consentit les dues víctimes de l’altercat, que s’ho van fer com van poder per acabar tancant la porta a l’agressor i trucar la policia perquè intervingués. «No li vull cap mal, però aquell moment va ser dur», ha reconegut també la mare de la noia, que ha deixat clar que a ella no la va amenaçar. La noia, també, no ha tingut cap inconvenient en admetre que l’acusat «es diferent quan es pren el medicament i quan no se’l pren». Per tant, aquells rampells agressius que el jove ha mostrat en diverses ocasions i que li han valgut més d’una detenció, són coses del TDAH o van més enllà? En part la resposta l’hauran de donar les tres magistrades del Tribunal de Corts que han jutjat el cas, encara que com ha quedat clar, es jutjava només un fet puntual. El de la nit d’aquell 30 de juny.