Sant Jaume dels Cortals, aplec d’encampadans
«Hi ha gent que només ens veiem als aplecs, i és el moment de preguntar-nos com estem i com ens va, és una cosa molt bonica, un dia de germanor», ha afirmat el tècnic de Museus i Patrimoni d’Encamp, Robert Lizarte. Aquest esperit es podia sentir tal com anaven arribant els veïns, com s’anaven saludant, xerrant i compartint moments previs a la missa. «És una jornada molt esperada, a més l’any anterior vam poder fer únicament la missa, i aquest any tenim també les sardanes i el dinar», ha assenyalat la cònsol major, Laura Mas. Abans d’aperitiu i de dinar, però, el mossèn ha aprofitat l’església plena i l’emoció d’haver exhaurit cadires i espai per llençar un missatge de germanor. Per explicar als més petits, a més, d’on ve Sant Jaume dels Cortals, «perquè no penseu que és un sant que va néixer aquí, als Cortals, encara que de segur que en tenim algun, de sant». Ha convidat a la reflexió i a l’agermanament. Tot això, dins d’una capella on es notava el caliu, i no únicament perquè a l’exterior les temperatures eren més baixes que els darrers dies. Es tracta d’una infraestructura que, ha assenyalat Lizarte és bastant nova, de l’any 1999, «a diferència de la de Sant Romà dels Vilars. «Està molt integrada a la natura, i es va fer perquè la que hi havia abans era privada i es va quedar petita», ha apuntat. Un cop acabada l’eucaristia, ha tocat l’aperitiu. Tothom s’ha apropat a la taula preparada amb aquesta finalitat per poder gaudir dels embotits i els formatges que es disposaven. I ha tocat el moment, ara sí, d’intercanviar paraules entre tots, de saber com estan aquells que es veuen poc i de fer cas al mossèn i practicar l’agermanament. Després, la ballada de sardanes, que s’ha pogut recuperar després de la pandèmia. Per finalitzar la jornada, l’alberg de la baronia ha acollit el dinar popular organitzat per la Comissió de Festes. Una fideuà que, com és costum a Encamp, té en compte a tothom, i també ha tingut opció per a celíacs. Tot i que era gratuïta, calia reservar tiquet, i ningú ha perdut l’oportunitat. La setantena que es van posar a disposició es van exhaurir els primers dies. Amb tot, sols quedava encomanar-se al temps, que semblava que dubtava si deixar caure un ruixat, o no. «Esperem que ens respecti i poder fer el dinar fora i no haver d’entrar dins», demanava la cònsol. [related:galleries:1:{orientation:vertical}]
