La cultura, com l’educació, són serveis essencials. O ho haurien de ser. En el cas de l’activitat cultural, a més del seu caràcter cívic i social
La cultura, com l’educació, són serveis essencials. O ho haurien de ser. En el cas de l’activitat cultural, a més del seu caràcter cívic i social, també és rellevant el fet que es tracti d’una activitat que, en termes de riquesa econòmica, representa el 4% del PIB. Davant la pandèmia de la covid-19, el món cultural ha estat un dels més perjudicats pel tancament d’activitats. En la desescalada van ser els últims a rebre el permís de reobertura i van haver de complir –majoritàriament ho van fer de manera escrupolosa i responsable– amb uns requisits estrictes d’aforament i mesures sanitàries. Va ser molt comentat en el seu moment que es donés permís de reobertura abans a les perruqueries que a les llibreries. En altres països no es va produir aquesta paradoxa. Ara l’activitat en llibreries, museus i biblioteques ja s’ha regularitzat dins la nova normalitat.
Altres àmbits, però, encara estan patint situacions absurdes. En part perquè hi ha una tendència a confondre i equiparar cultura amb oci nocturn o lleure jove, a posar-ho tot al mateix sac. És un error, un prejudici que ha provocat, en aquesta nova fase de rebrots i els consegüents nous confinaments, un gran mal al món dels espectacles i els festivals. Un sector cultural que, malgrat el daltabaix patit entre mitjans de març i finals de juny, que s’afegia a la precarietat heretada de l’anterior crisi, ha fet esforços notables per adaptar-se a la nova situació, posant-hi imaginació i esforç. Ara, en canvi, quan havia començat a reprendre la marxa, de cop ha vist com novament se li tallaven les ales. I el mateix ha passat amb les sales de cinema –la gran majoria, tancades–, com a les de teatre i de música, que també s’havien adaptat a aforaments limitats, a la requerida distància social i a l’ús obligatori de mascareta. De fet, contrasta molt la realitat laxa en terrasses i restaurants amb la rigorositat que s’està aplicant als esdeveniments culturals, quan precisament en aquests hi ha més garanties sanitàries i més control previ dels usuaris.
Té tot el sentit anul·lar esdeveniments a l’aire lliure en què és molt difícil limitar aforaments i identificar el públic (com ara festes majors o el dispositiu que s’havia previst per al Sant Jordi d’estiu del passeig de Gràcia de Barcelona), però no en té tant fer el mateix amb concerts i festivals on s’han pres totes les precaucions. El Sant Jordi a les llibreries s’ha de poder fer, igual que el Grec, finalment autoritzat. És una llàstima que molts festivals perillin.
Les directrius contradictòries que ha donat els últims dies el Govern (Salut i Cultura no anaven en la mateixa direcció), i la descoordinació per no dir xoc amb els ajuntaments, han deixat perplex i indignat el sector cultural, que ja no sap què pot fer i què no. I sobretot han desconcertat i desactivat el públic. Amb tants vaivens, la gent, amb raó, no té clar si es pot anar al teatre i al cinema, si hi haurà Sant Jordi (sí que n’hi haurà, però a la majoria de localitats restringit a les llibreries i amb poca presència al carrer), i si els concerts es mantenen o no. Tot plegat resulta força desesperant i incomprensible.
